Ya que el blog toma el nombre de la famosa frase de Chanel, he querido investigar sobre su faceta como diseñadora de vestuario. Es curioso, pero lo primero que he encontrado, y en realidad lo que ya conocía ha sido: documentales, la famosa entrevista de 1969 y sobretodo la película biográfica “Coco avant Chanel” protagonizada por Audrey Tautou.

Pero resulta que Mademoiselle Chanel colaboró con el mundo de la danza, del teatro y del  cine: diseñó el vestuario para la compañía de Ballet de Diaghilev con obras como “Le train Bleu” de Cocteau, así como también las “Antígona” o “Edipo Rey” del mismo autor  e incluso trabajó en tres películas de Hollywood Palmy Days, Tonight or Never & Three Broadway Girls  producidas por el mismo Goldwyn.

Chanel es conocida también por estar rodeada de artistas. Tenemos en mente que los creadores andan todo el tiempo rodeado de sus semejantes, pero no siempre es así. Yo creo que algunas veces puede ser inspirador compartir distintas visiones artísticas con gente del gremio, pero quizá puede llegar a ser tóxico para la creación propia. En cualquier caso, y en este en concreto, me imagino a Mademoiselle Chanel llevando el concepto “El poeta es exacto. La poesía es exactitud (…) El peso muerto de la inexactitud abruma de fatiga” a favor de la precisión de la poesía que escribió su amigo Jean Cocteau (en “Retratos-Recuerdos“) al terreno de su “Menos es más”. La veo diseñando el vestuario de acuerdo a “Le regle du jeu” de las dos clases sociales contrapuestas que ella conocía perfectamente y que Renoir plasmó en su famoso film, o vistiendo al mundo de negro como hizo Edipo con Tebas, o inspirándose en sus “Bel ami” de la aristocracia británica para hacer los sombreros de Gabrielle Dorziat.

El emblemático “Breton top”, quizá lo tomó prestado del armario de su amigo Picasso, o a lo mejor el “bolso 2.55” simplemente se desencajó de uno de sus cuadros cubistas. ¿Las “perlas falsas” se cayeron de la “Galatea de las Esferas”?. ¿Podría ser que Coco calzara con su “bailarinas” al ballet de Diáguilev condenándolas a su bicolor de opuestos para siempre?. Puede ser que no quisiera ser la “Petrushka” ni de Stravinsky ni de nadie. Chanel llevó a las mujeres al minimalismo de la “Jazzopédie” de Satie, con la irreverencia de “La Caída de los dioses” de Visconti.

Como su compatriota Juan de Arco se vistió de hombre para luchar, la diseñadora se adaptó el disfraz y lo convirtió en Alta Costura.

Por ello, podríamos afirmar, que más allá de sus colaboraciones artísticas, ella tomó como referente el mundo femenino y entendiendo las variables y  las necesidades de estos personajes, le confeccionó un traje de dos piezas con el que estar cómoda a la par que elegante, le confeccionó un vestido negro que combinado con accesorios dependiendo del decorado lo pudiera lucir en cualquier escena  y un perfume para engalanarse incluso estando desnuda.

– Chanel como directora de vestuario 

 

Ja que el blog pren el nom de la famosa frase de Chanel, he volgut investigar sobre la seva faceta com a dissenyadora de vestuari. És curiós, però el primer que he trobat, i en realitat el que ja coneixia ha estat: documentals, la famosa entrevista de 1969 i sobretot la pel·lícula biogràfica “Coco avant Chanel” protagonitzada per Audrey Tautou.

Però resulta que Mademoiselle Chanel va col·laborar amb el món de la dansa, del teatre i del cinema: va dissenyar el vestuari per a la companyia de Ballet de Diaghilev amb obres com “Le train Bleu” de Cocteau, així com també obres com”Antígona” o “Èdip Rei” del mateix autor i fins, i tot va treballar en tres pel·lícules de Hollywood “Palmy Days“, “Tonight or Never” i “Three Broadway Girls” produïdes pel mateix Goldwyn.

Chanel és coneguda també per estar envoltada d’artistes. Tenim en ment que els creadors estan tot el temps envoltats dels seus semblants, però no sempre és així. Jo crec que algunes vegades pot ser inspirador compartir diferents visions artístiques amb gent del gremi, però potser pot arribar a ser tòxic per a la creació pròpia.

En qualsevol cas, i en aquest en concret, m’imagino a Mademoiselle Chanel portant el concepte “El poeta és exacte. La poesia és exactitud (…) El pes mort de la inexactitud aclapara de fatiga” que va escriure el seu amic Jean Cocteau a favor de la precisió de la poesia (a “Retrats-Records“) al terreny del seu “Menys és més”. La veig dissenyant el vestuari d’acord a “Le regle du jeu” de les dues classes socials contraposades que ella coneixia perfectament i que Renoir va plasmar en el seu famós film de 1939 , o vestint al món de negre com va fer Èdip amb Tebas, o inspirant-se en els seus “Bel ami” de l’aristocràcia britànica per fer els barrets de Gabrielle Dorziat.

L’emblemàtic “Breton top”, potser el va prendre prestat de l’armari del seu amic Picasso, o potser la “bossa 2.55” simplement es va desencaixar d’un dels seus quadres cubistes. Les “perles falses” van caure de la “*Galatea de les Esferes”?. Podria ser que Coco calcés amb les seves “ballarines” al ballet de Diáguilev condemnant-les al seu bicolor d’oposats per sempre?. Pot ser que no volgués ser la “Petrushka” ni de Stravinsky ni de ningú. Chanel va portar a les dones al minimalisme de la “Jazzopédie” de Satie, amb la irreverència de “La Caiguda dels déus” de Visconti.

Com la seva compatriota Joana d’Arc es va vestir d’home per lluitar, la dissenyadora es va adaptar la disfressa i la va convertir en Alta Costura. Per això, podríem afirmar, que més enllà de les seves col·laboracions artístiques, ella va prendre com a referent el món femení i entenent les variables i les necessitats d’aquest personatge, li va confeccionar un vestit de dues peces amb el qual estar còmoda i elegant, li va confeccionar un vestit negre que combinat amb accessoris depenent del decorat el pogués lluir en qualsevol escena i un perfum per engalanar-se fins i tot estant nua.  

 –Chanel com a directora de vestuari

 

Since the blog takes the name of Chanel’s famous phrase, I have wanted to investigate about her costume designer side. It is curious, but the first thing that I have found, and actually what I already knew were: documentaries, the famous interview of 1969 and overcoat the biographical movie “Coco avant Chanel” starred by Audrey Tautou.

But it turns out that Mademoiselle Chanel collaborated with the world of  dance, theatre and cinema: she designed the wardrobe for Diaghilev’s ballet company with works like ” Le train Bleu ” by Cocteau, as well as plays as “Antigone” or “Oedipus Rey” from the same author and even three Hollywood movies “Palmy Days“, “Tonight or Never” and “Three Broadway Girls” produced by Goldwyn.

Chanel is known also for being surrounded by artists. We have in mind that the creators are all the time surrounded by their similar ones, but not always it is like that. I believe that often it can be an inspiration to share different artistic visions with creators, but probably it can be  toxic  for the own creation too. In any case, and in this one in concrete, I imagine Mademoiselle Chanel taking the concept ” The poet is exact. The poetry is an accuracy (…) The inaccuracy dead weight overwhelms of fatigue ” in favour of the poetry precision that wrote his friend Jean Cocteau (in “Portraits – recollections”) round to her concept ” Less is more “.

I see her designing the wardrobe in accordance with ” Le regle du jeu” of both social opposite classes that she knew perfectly well and that Renoir capture in his famous film, or dressing to the world in black like Oedipus did with Tebas, or inspired by herBritish aristocracy’s ” Bel ami ” to do Gabrielle Dorziat’s hats.

She probably took the emblematic “Top Breton”, from her friend Picasso’s wardrobe, or maybe “The 2.55 quilted bag”  was simply dislocated from one of his cubists paintings. Did the ” false pearls ” fall off the “Galatea of the Spheres“?. It might be that Coco dressed with her “ballet flats” to Diáguilev’s ballet and condem them with this two opposite color  forever?. It can be that she won’t be neither Stravinsky’s “Petrushka” nor anybody else’s. Chanel took the women to the minimalism of Satie’s “Jazzopédie“, but with the irreverence of  Visconti’s “The Fall of the gods“.

As her compatriot Juan of Arch dressed like a man to fight, the designer adapted the costume and turned it into haute couture. For that, we might affirm, that beyond his artistic collaborations, she took the feminine world as a modal and understanding their variables and their needs of these characters, she made a suit of two pieces to be comfortable and elegant at the same time, she made “the little black dress“ that match with accessories depending on the set you could illuminate in any scene and a perfume to adorn yourself even being naked.

Chanel as a Costume designer