Hasta el momento, la ropa formaba parte por un lado de la narrativa aportando información sobre personaje y por otro lado, era parte imprescindible de la dirección artística para añadir ese placer visual al ver una película. Pero las grandes firmas de la moda, tras pasar por primero el anuncio de revista llevando las imágenes al impresionismo, y luego apropiándose del las alfombras rojas y del teaser para mostrar su ropa en movimiento y así acercar al consumidor para que se pueda sentir como una celebrity en primera fila, deciden ir un paso más y lejos de hacer un product placement en la gran pantalla o salir en los agradecimiento de una programa de televisión de máxima audiencia por la cesión de ropa, han optado, cansados de insinuar que los diseñadores no son meros artesanos sino que son artistas y de que nadie les de un altar en el Olimpo, se han autoproclamado artistas. Ya no visten a las estrellas, las estrellas visten sus diseños. Ahora las grandes casas ya no solo son llamadas por los directores de vestuario sino que ellas mismas llaman al propio director para que ingenie un argumento que de pie a mostrar su armario.

La mayoría de los fashion film optan por una estética surrealista, para guardar ese enigma que ya identificaba casi todos los anuncios de perfumes (porque ya sabemos que un anuncio de perfume jamás vende su fragancia, vende las maravillosa aventura que vas a vivir con ella), y añaden una trama narrativa, que si además la firma un gran director como o Polansky (Parada), Guy Ritchie (Dior) ,Wes Anderson y Roman Coppola (Prada), (creo yo que sólo el capital de estas grandes firmas  puede sobornarles), ya tenemos la batalla ganada, la moda se eleva al séptimo arte, y en consecuencia pide el octavo o noveno puesto. En el momento en que los museos exhiben ropas de otras épocas con el fin de entender la sociedad de un periodo en concreto o se hacen exposiciones en museos de modistos como Balenciaga, Yves Saint Lauren o Jean Paul Gaultier, ya se eleva a la categoría de pieza artística, como demostró Duchamp. En conclusión, antes la ropa añadía información acerca del personaje, y ahora, la moda es el mismo personaje y el actor o actriz tiene que interpretar la personalidad a esa prenda y en definitiva de la propia marca. Sigo prefiriendo que la ropa me hable del personaje, pero hay que andar muy atento a estos fashion films, porque no sólo tienen ya un festival propio ( A shaded view on fashion film), sino que estoy segura que el dinero que mueve la moda, agudizará aún más su ingenio.

Ver listado de fashion film

¡Feliz año!

Fins al moment, la roba formava part per una banda, de la narrativa aportant informació sobre el personatge i d’altra banda, era part imprescindible de la direcció artística per afegir plaer visual en veure una pel·lícula. Però les grans firmes de la moda, després de passar primer per l’anunci de revista portant les imatges a l’impressionisme, i després apropiant-se del les catifes vermelles i del teaser per mostrar la seva roba en moviment i així apropar al consumidor perquè es pugui sentir com una celebrity en primera fila, decideixen anar un pas més enllà i lluny de fer un product placement en la gran pantalla o sortir en els agraïment d’una programa de televisió de màxima audiència per la cessió de roba, han optat, cansats d’insinuar que els dissenyadors no són mers artesans sinó que són artistes i que ningú els dona un altar en l’Olimp, s’han autoproclamat artistes. Ja no vesteixen les estrelles, les estelles vesteixen els seus dissenys.

Ara les grans cases ja no solament són cridades pels directors de vestuari sinó que elles mateixes criden al propi director perquè enginyi un argument que doni peu a mostrar el seu armari. La majoria dels fashion film opten per una estètica surrealista, per guardar aquest enigma que ja identificava gairebé tots els anuncis de perfums (perquè ja sabem que un anunci de perfum mai ven la seva fragància, ven les meravellosa aventura que viuràs amb ella), i afegeixen una trama narrativa, que si a més la signa un gran director com Polansky (Parada), Guy Ritchie (Dior) ,Wes Anderson i Roman Coppola (Prada), ( jo crec que només el capital d’aquestes grans firmes pot subornar-los), ja tenim la batalla guanyada, la moda s’eleva el setè art, i en conseqüència demana el vuitè o novè lloc. En el moment en què els museus exhibeixen robes d’altres èpoques amb la finalitat d’entendre la societat d’un període en concret o es fan exposicions en museus de modistes com Balenciaga, Yves Saint Lauren o Jean Paul Gaultier, ja s’eleva a la categoria de peça artística, com va demostrar Duchamp. En conclusió, abans la roba afegia informació sobre el personatge, i ara, la moda és el mateix personatge i l’actor o actriu ha d’interpretar la personalitat  d’aquesta peça i en definitiva de la pròpia marca. Segueixo preferint que la roba em parli del personatge, però cal estar molt atent a aquests fashion films, perquè no només tenen ja un festival propi ( A shaded view on fashion film), sinó que estic segura que els diners que mou la moda, aguditzarà encara més el seu enginy.

Veure llistat de fashion film

Feliç any!

So far, clothing was on one side, part of the narrative providing information about the character and on the other side, was an essential part of the artistic direction to add that visual pleasure to watch a movie. But the big Brand Apparel in fashion, after passing through the first magazine advertisement bringing images to the Impressionism, and later appropriating of the red carpets, of the teaser to show his clothes in movement and thus bring to the consumer so that it can feel like a celebrity in the front row, decide to go one step further and far from making a product placement in the big screen or  in the prime time TV show for  give up  clothing, they have chosen, tired of hinting that designers are not mere craftsmen they are artists and that nobody offers them an altar in the Olympus, they have been self-proclaimed. Already they don’t dress the stars, the stars wear their designs. Now big houses not only are called by the costume directors, they call the director so he should initiated an argument to show their wardrobe.

Most of the film fashion opt for a surrealist aesthetic, to save the enigma that already identified nearly all ads of perfumes (because we already know that a perfume ad never sells the fragrance, it sells the wonderful adventure that you are going to live with it), and added a narrative plot,  and if it also has a great director behind the firm as Polansky (Prada), Guy Ritchie (Dior), Wes Anderson and Roman Coppola (Prada), (I believe that only the budget of these brands can bribe them), they haver already won the battle. Fashion is elevated to the seventh art, and consequently requests the eighth or ninth place. At the time that museums exhibit clothes from other eras in order to understand the society of a period in particular or it are made exhibitions in museums of designers such as Balenciaga, Yves Saint Lauren or Jean Paul Gaultier, now it rises to the category of artistic piece, as was demonstrated by Duchamp. In conclusion, before the clothes added information about the character, and now, fashion is the character and actor or actress has to interpret the piece and ultimately the brand ‘s personality. I do still preferring that clothes tell me something about the character, but we should  be very attentive to these fashion films, because they have not only already their own festival (A shaded view on fashion film), but I’m sure that money that moves the fashion, will further sharpen their wit.

Watch fashion film list

Happy new year!!!