Desperté a caballo de un águila azul y en el lomo estaba escrito mi nombre, Queen Alexandra. Venía de Lewisham pero sabía que era la bastarda de Filipo II de Macedonia y estaba dispuesta a reclamar mi trono. La victoria estaba profetizada por el nombre de mi madre biológica, pero el de mi madre adoptiva, por la que al final moriría, me auguraba un arduo camino hacia el Olimpo.
Sabía desde niña que sería algo en el mundo de la moda, pero mi padre tenía otro proyecto para mí, el de finalizar su propia obra: cuán egoístas son los progenitores que no conformes con una vida engendran otra para terminar la suya propia. Y aunque era más evidente que el fin del progreso con los Juicios de Salem, nadie prestó suficiente atención, yo no me oía y el taxi aparcado en la puerta de casa no me llevó a tiempo a las puertas de la Central Saint Martins College para que Bobby Hillson me propusiera entrar en su escuela. Llena de ira y de partenalización de estado, le guiñé un ojo a Tiresias e incliné mi vuelo hacia la derecha con todas sus consecuencias. ¡Alexander, Alexander, despierta! ¡No me puedo mover! Me has atrapado con tu latex. Voy a tener que abrirme paso a golpe de tocado, de cuernos y gorguera y no dudaré en usar tu propia violencia, la misma que me desnuda por falta de recursos y exceso de gusto, propio de las herederas.
Me hubiera venido bien el Blow de Isabella, ser la Queen de tu Mc, compartir contigo las rayas de la coca que destruye la calavera que no responde nunca a la maldita pregunta. Explotar el cerebro en pedazitos de colecciones irrepetibles en las que el ingenio no está ligado a la complacencia, la belleza ya no quiere ser condescendiente, ni la crítica social queda diluida en la escena.
Un día te descolgaste de tus pihuelas y ascendiste lo suficientemente alto como para entender que en tu propia obra te rendiste cuentas de quién eras y quién no eras, aunque ese último vuelo te costara la vida. ¡Alexander! Me abrasas los párpados cuando los usas de cenicero mientras me sentencias “A nadie le importa quién eres o dejas de ser, la cuestión aquí es quién quieres ser o no ser y ponerte de una puta vez a ello”.
Vaig despertar a cavall d’un àguila blava i en el llom estava escrit el meu nom, Queen Alexandra. Venia de Lewisham però sabia que era la bastarda de Filip II de Macedònia i estava disposada a reclamar el meu tron. La victòria estava profetitzada pel nom de la meva mare biològica, però el de la meva mare adoptiva, per la qual al final moriria, m’augurava un ardu camí cap a l’Olimp.
Sabia des de nena que seria alguna cosa al món de la moda, però el meu pare tenia un altre projecte per a mi, el de finalitzar la seva pròpia obra: com són d’egoistes els progenitors, que no conformant-se amb una vida engendren una altra per acabar la seva pròpia. I encara que era més evident que la fi del progrés amb els Judicis de Salem, ningú va prestar suficient atenció, jo no em sentia i el taxi aparcat a la porta de casa no em va portar a temps al davant de la Central Saint Martins College perquè la Bobby Hillson em proposés entrar a la seva escola. Plena d’ira i de partenaliztación d’estat, li vaig picar l’ull a Tiresias i vaig inclinar el meu vol cap a la dreta amb totes les seves conseqüències. Alexander, Alexander, desperta! No em puc moure! M’has atrapat amb el teu latex. M’hauré d’obrir pas a cop de tocat, de banya i gorgera i no dubtaré en utilitzar la teva pròpia violència, la mateixa que em despulla per falta de recursos i excés de gust, propi de les hereves.
M’hagués vingut bé el Blow d’Isabella, ser la Queen de la teva Mc, compartir amb tu les ratlles de la coca que destrueix la calavera que no respon mai a la maleïda pregunta. Explotar el cervell en trossets de col·leccions irrepetibles en les quals l’enginy no està lligat a la complaença, la bellesa ja no vol ser condescendent, ni la crítica social queda diluïda en l’escena.
Un dia et vas despenjar de les teves pihueles i vas ascendir prou alt com per entendre que en la teva pròpia obra et rendies comptes de qui eres i qui no eres, encara que aquest últim vol et costés la vida. Alexander! M’abrases les parpelles quan les uses de cendrer mentre em sentencies “A ningú li importa qui ets o deixes de ser, la qüestió aquí és qui vols ser o no ser i posar-te d’una puta vegada a fer-ho”.
I woke up astride of a blue eagle and in the loin was written my name, Queen Alexandra. It came from Lewisham but it knew that I’m Filipo II of Macedonia’s bastard and was ready to claim my throne. The victory was prophesied by the name of my biological mother, but because of my adoptive mother’s name, for whom I would die at last, augured me an arduous way towards the Olympus.
It knew from girl that it would be something in the world of fashion, but my father had another project for me finishing his own work: how egoists are the progenitors that not happy with one life generate other to end his own. And even it was more evident than the end of the progress with the Salem witch trials, nobody gave sufficient attention, I did not hear myself and the taxi parked in front of our house did not take me on time to Central Saint Martins College in order to Bobby Hillson could propose me to enter to her school. Filled of ire and of State paternalism, I winked at Tiresias and inclined my flight towards the right with all his consequences. Alexander, Alexander, wake up! I cannot move! You have caught me with your latex. I am going to make my way with the blow of headdress, of horns and ruffs and I will not hesitate to use your own violence, the same one which undresses me for lack of resources and excess of taste, typical of the inheritors.
It would suit on me well Isabella’s Blow, to be the Queen of your Mc, to share with you the cocaine lines that destroys the skull that never answers to the damned question. To exploit the brain in small pieces of unrepeatable collections in which the ingenuity is not tied to the complacency, the beauty does not want to be acquiescent, not even the social critique remains diluted in the scene.
One day you unhooked yourself of your eagle rope and you ascension was enough high to understand that in your own work you gave yourself accounts for who you were and who you were not, even if this last flight costed you life. Alexander! You burn me the eyelids when you use them as an ashtray while you sentence me ” Nobody cares about who you are or who you aren’t, the question here is who you want to be or not to be and do it, god damn it! “.
Leave a Reply