La moda me llena de esperanza cuando descubro diseñadores como Takeo Kikuchi, quién a través de la colección otoño invierno 15/16, me manda una serie de mensajes para descifrar (de forma intencionada o no). De esta forma la moda se convierte literalmente en un canal de expresión que puede llegar a ser más impactante que un mass media, ¿o no ocurrió así con la máscara de V for Vendetta?

Takeo, no sabía que en “1984” inauguraste tu propia marca, estaba segura que al imprimir ese número en tus mocasines, me enviabas la primera pista: vivimos en una Sociedad Orwelliana cuyo manda más es ese omnipresente “Gran Hermano” con su implícita policía del pensamiento armada con una represiva neolengua.

Tus cintas me traen el duelo por la muerte de un millón de personas en Etiopía a causa de hambruna justo ese mismo año, me transportan a los campos de concentración nazis en el que el negro servía para identificar “mujeres asociales, mujeres homosexuales, prostitutas, vagos, maleantes, sin techo, inadaptados (jóvenes del swing), retrasados mentales, enfermos mentales, gitanos, algunos anarquistas, alcohólicos y adictos a drogas”. Lejos de seguir denigrando a los denigrados, los homogeneizas con tus prendas unisex para que “ellos” no los puedan reconocer y a la vez los identificas para nosotros (limpiándoles las heridas para que sean visibles los arañazos) y los conviertes en guerreros del mismo bando.

Con tal de preparar a tus guerrilleros, robas a los ninjas la estrechez de la hakama y el pañuelo que cubre su boca por la que sale tu distintivo, tu mensaje. Prendas de estilo colonial se preñan con uniformes del ejército imperial y dan fruto a guantes, borlas de sable que cuelgan de cuellos de camisa, tirantes cruzados que no cargan pistolas, hombreras de armadura romana, camisas que sólo pararán las balas dirigidas al corazón, y condecoraciones militares sobre tejidos cuadriculados, para no olvidar el perfil de la masa a la que atacan.

Hay mercenarios que vistes de paisano, van armados con trajes de oficina pero protegidos con cascos y máscaras para poder decir la verdad sin ser reconocidos, mientras así el resto podemos señalar a los que nos mienten.

Tienes previsto que los combatientes necesitan de la ilustración, de artistas que enmarquen el contexto bélico para que el resto esté dispuesto a dar su vida por la causa. Unos van con sombreros altos para poder guardar todas las ideas, (ya popularizados por Vivienne Westwood de la mano de Pharrell Williams), otros usan boina para poder dibujar la anhelada utopía.

Y aunque no pudiste deshacerte del peso individual y colectivo y por ello te viste obligado a diseñar mochilas acorde con el tamaño de nuestra vergonzosa historia, nuestro ejército se reconoce por la perfección de la asimetría, el cuerpo como una tabula rasa en la que poder reescribirnos, la feminidad en la masculinidad y la virilidad en lo feminista.

La moda m’omple d’esperança quan descobreixo dissenyadors com Takeo Kikuchi, qui a través de la col·lecció tardor hivern 15/16, m’envia una sèrie de missatges per desxifrar (de forma intencionada o no). D’aquesta forma la moda es converteix literalment en un canal d’expressió que pot arribar a ser més impactant que un mass media, o no va ocórrer així amb la màscara de V for Vendetta?

Takeo, no sabia que al “1984” vas inaugurar la teva pròpia marca, estava segura que en imprimir aquest nombre en els teus mocasins, m’enviaves la primera pista: vivim en una Societat Orwelliana de la qual mana aquest omnipresent “Gran Germà” amb la seva implícita policia del pensament armada amb una repressiva neollengua.

Les teves cintes em porten el dol per la mort d’un milió de persones a Etiòpia de fam just aquest mateix any, em transporten als camps de concentració nazis en el qual el negre servia per identificar “dones asocials, dones homosexuals, prostitutes, vagues, delinqüents, sense sostre, inadaptats (joves del swing), retardats mentals, malalts mentals, gitanos, alguns anarquistes, alcohòlics i addictes a les drogues”. Lluny de seguir denigrant als denigrats, els homogeneïtzes amb les teves peces unisex perquè “ells” no els puguin reconèixer i alhora els identifiques per nosaltres (netegant-los-hi les ferides perquè siguin visibles les esgarrapades) i els converteixes en guerrers del mateix bàndol.

Per tal de preparar als teus guerrillers, robes als ninjes l’estretor de la hakama i el mocador que cobreix la seva boca per la qual surt el teu distintiu, el teu missatge. Peces d’estil colonial es prenyen d’uniformes de l’exèrcit imperial i donen fruit a guants, borles de sabre que pengen de colls de camisa, tirants creuats que no carreguen pistoles, espatllera d’armadura romana, camises que només pararan les bales dirigides al cor, i condecoracions militars sobre teixits quadriculats, per no oblidar el perfil de la massa a la qual ataquen.

Hi ha mercenaris que vesteixes de paisà, van armats amb vestits d’oficina però protegits amb cascos i màscares per poder dir la veritat sense ser reconeguts, mentre així la resta podem assenyalar als que ens menteixen.

Tens previst que els combatents necessiten de la il·lustració, d’artistes que enquadrin el context bèl·lic perquè la resta estigui disposada a donar la seva vida per la causa. Uns van amb barrets alts per poder guardar totes les idees, (ja popularitzats per Vivienne Westwood de la mà de Pharrell Williams), uns altres usen boina per poder dibuixar l’anhelada utopia.

I encara que no vas poder desfer-te del pes individual i col·lectiu i per això et vas veure obligat a dissenyar motxilles d’acord amb la grandària de la nostra vergonyosa història, el nostre exèrcit es reconeix per la perfecció de l’asimetria, el cos com una tabula rasa en la qual poder reescriure’ns, la feminitat en la masculinitat i la virilitat en lo feminista.

Fashion makes me hopeful when I discover designers like Takeo Kikuchi, who across the collection fall/winter 15/16, send me some clues to decode (on purpose or not). In that way, fashion becomes a channel to express that can be more sunning than a mass media,  or wasn’t like that in V for Vendetta‘s mask?

Takeo, I did not know that in “1984” you inaugurated your own brand, I was sure that you have stamped this number on your moccasins, sending the first clue: we live in a Orwelliana’s society which its omnipresent “Great Brother” and  its implicit thought police armed with a repressive newlanguage. 

Your ribbons bring the duel for the death of a million persons in Ethiopia because of  hunger the same year, they transport me to the Nazy camps where the black meant ” asocial women, homosexual women, prostitutes, slacker,  criminal, homeless,social misfit (swing kids), retards, gypsies, some anarchists, alcoholic and drug addicts “. Far from continuing denigrating the denigrated ones, you homogenize them with your unisex clothes in order that “they” could not recognize them and at the same time you identify them for us (cleaning their wounds in order that the scratches are visible) and turn them into warriors of the same bloc.

As long as prepare your guerrillas, you has stolen from the ninjas the narrowness of the hakama and the kerchief that covers his mouth for which your message goes out. Colonial style get pregnant with the imperial army uniforms and they give birth a gloves, saber’s tassels that hang of shirt collars, crossed suspenders that do not load pistols,  Roman armor’s epaulets , shirts that only will stop the bullets directed to the heart, and military decorations on squared fabrics, to don’t the mass profile that they attack.

There are mercenaries that you dress in civvies, they are armed with business suits but protected with helmet and with masks to be able to tell the truth without being recognized, while in this way, the rest can know those who are lying .

You have foreseen that the soldiers need from the Enlightenment, artists to provide a context in order that the rest is ready to give their life for a reason. Some goes with high hats to be able to keep all the ideas, (like Vivienne Westwood hats already popularized by Pharrell Williams), others use beret to be able to draw the longed Utopia.

And even if you could’n get rid of the individual and collective weight that’s why you are obliged to design backpacks according to the size of our shameful history, our army is recognized by the perfection of the asymmetry, the body like one tabula rasa in which we can re write us, the femininity in the masculinity and the virility in feminism.