I’m back. Back to basics.

 

Aimee by Nick Knight for the Alexander McQueen guest edited issue of Dazed & Confused
Aimee by Nick Knight for the Alexander McQueen guest edited issue of Dazed & Confused

c.es

 

La escasez de dinero me devolvió a mi abuela, a hace 60 años, el doble de los que tengo. Me hizo ama de casa, nodriza y cuidadora interna de mi hija, la gestora del escaso patrimonio mensual que estira el sueldo destinando un estricto presupuesto diario a comida y algún extra para algo necesario. Me he convertido en la intelectual de las ofertas, la profesional del cálculo fraccionado que nunca fui, la sabia de los productos de temporada,  la madrugadora para obtener los servicios gratuitos.

He cambiado tajantemente lo bonito por lo útil, el ocio por la logística, los complementos por el pinta labios, como en las guerras. Y es que estoy en guerra. En una guerra en la que mi trinchera es transparente a pesar de estar muchas en este bando. Y me pregunto: ¿Si somos tantas y ganamos en número, por qué no atacamos en vez de sólo defendernos?

Creerme de la clase media siendo de las ricas entre los pobres a veces me hace sentir desheredada. Desterrada del país que me coronó como futura promesa, me veo relegada a remar yo misma para llegar a algún puerto. Aunque me arregle para atacar, el día que me levanto con fuerza, me delata el tinte color supermercado, la ropa gastada, el bolso gran reserva del 2000. En las colas burocráticas, me miro en otros ojos y odio reconocerme en sus sandalias. Supongo hermandad en nuestra misma circunstancia aunque temo el puñal del que al no tener, ni compasión tiene.

Las situaciones limite, sacan esa envidia enterrada debajo de la generosidad del pudiente y hasta te enoja el bien ajeno por no ser el propio. ¿Convendrá un sistema de castas? En el que nadie se mueve de su estatus y por lo tanto nadie siente, aunque sí conoce, ningún otro estamento que no sea el suyo ¿se eliminaría así la frustración?. Si no tienes recursos, tienes que tener misticismo, por sentir que tienes algo, por justificarte que eres mejor que que el que posee cosas materiales, como si eso hubiera sido una elección y no una condena. Entonces te ves luchando a diario contra el mundo que te rodea, que necesita que seas consumista y no pierde oportunidad de recordártelo, para convencerte a ti misma que tú eres del bando “de las que tienen valores”.

Jean Paul Gaultier Jewelry
Jean Paul Gaultier Jewelry

c.catL’escassetat de diners em retorna a la meva àvia, a fa 60 anys, el doble dels que tinc ara. Em va mestressa de casa, nodrissa i cuidadora interna de la meva filla, la gestora de l’escàs patrimoni mensual que estira el sou destinant un estricte pressupost diari per menjar i algun extra per a alguna cosa necessària. M’he convertit en la intel·lectual de les ofertes, la professional del càlcul fraccionat que mai vaig ser, la sàvia dels productes de temporada, la que es lleva d’hora per obtenir els serveis gratuïts.

He canviat radicalment el bonic per l’útil, l’oci per la logística, els complements pel pinta llavis, com en les guerres. I és que estic en guerra. En una guerra en la qual la meva trinxera és transparent malgrat estar moltes en aquest bàndol. I em pregunto: Si som tantes i guanyem en nombre, per què no ataquem en comptes de només defensar-nos?

Creure’m de la classe mitjana sent de les riques entre els pobres de vegades em fa sentir desheretada. desterrada del país que em va coronar com a futura promesa, em veig relegada a remar jo mateixa per arribar a algun port. Encara que m’arregli per atacar el dia que m’aixeco amb força, em delata el tint color supermercat, la roba gastada, la bossa gran reserva del 2000. En les cues burocràtiques, em miro en altres ulls i odio reconèixer-me en les seves sandàlies. Suposo germanor en la nostra mateixa circumstància encara que temo el punyal del que al no tenir, ni compassió té.

Les situacions limiti, treuen aquesta enveja enterrada sota la generositat del que té i fins i tot t’enutja el bé d’altri per no ser el propi. Convindrà un sistema de castes? En el qual ningú es mou del seu estatus i per tant ningú sent, encara que sí coneix, cap altre estament que no sigui el seu; s’eliminaria així la frustració. Si no tens recursos, has de tenir misticisme, per sentir que tens alguna cosa, per justificar-te que ets millor que que el que posseeix coses materials, com si això hagués estat una elecció i no una condemna. Llavors et veus lluitant diàriament contra el món que t’envolta, que necessita que siguis consumista i no perd oportunitat de recordar-t’ho, per convèncer-te a tu mateixa que tu ets del bàndol “de les que tenen valors”.

 

c.eng copiaThe shortage of money brought me back to my grandmother, to 60 years ago, twice that I have now. I am a housewife, a mother and domestic caretaker of my daughter, the manager of the scarce monthly heritage, stretching the salary with a strict daily budget for food and some extra for something necessary. I have become the intellectual of the offers the professional of the fractional calculus which I have never been, the wise of seasonal products, the early bird to obtain free services.

I changed sharply the beautiful by purposeful, leisure by logistics, complements by lipstick, as in the wars. I am in a war. In this war my trench is transparent though we are many on this side. And I wonder: do if we are many and we gain in number, why we don¡t attack instead of just defend ourselves?

Believe myself  the middle class being the rich of the poor, sometimes makes me feel disinherited. Banished from the country that I crowned me as future promise, I see me relegated to rowing myself to get to some port. Although I arrange to attack the day that I wake up with force, the supermarket dye color betrays me, the tatty clothes, my 2000 reserve bag. In bureaucratic tails, I look at me in other eyes and hate acknowledge me in their sandals. I guess brotherhood in our same circumstance although I fear the dagger’s who do not have, and because of that he has no compassion.

Limit situations, take out that buried envy under the generosity of the wealthy and angry you up to the good of others  because is not you. Would a caste system be better? Where nobody moves of their status and therefore nobody feels, although they know, any other establishment that is not yours; It would eliminate as well the frustration. If you don’t have resources, you have to be mystic, to feel that you have something to justify you you’re better than the ones who have material things. As if that would have been a choice and not a sentence. Then you’re fighting daily against the world that surrounds you, the one that needs you to be consumer,  to convince yourself that you’re on the side of “the onces that have values”.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: